Pares separats
| 24 novembre 2010Molts de nosaltres sabem el que és tenir els pares separats. Molts hem tingut que viure la seva separació i, sobretot si ets petit, no és molt agradable. Primer vius amb ells mentre no paren de discutir en tot el dia i després et donen la noticia: es separen. Com ets petit no t’acabes d’adonar del que volen dir, però ho acabes comprenent al cap del temps.
Un cop t’has acostumat a que els teus pares estiguin separats, visquin en cases diferents, etc. Et fas gran i aleshores comencen de nou els problemes quan no vols anar a casa d’un o a casa de l’altre perquè no hi estàs còmode o per qualsevol motiu. Et sens malament. No li vols dir, perquè no vols fer-lo sentir malament, però tampoc vols passar-ho malament tu.
Tot i això, tant si ets petit com gran, que els teus pares es separin també té coses bones, el doble de regals per reis, dues cases, i clar està que si la mare no et deixa fer alguna cosa el pare ho farà, o al inrevés. Encara que a la nostra edat, solen guanyar les coses dolentes, tens el doble de discussions i et renyen el doble.
Clàudia
Clàudia, benvinguda al club dels escriptors. Et trobàvem a faltar. El teu primer escrit m’ha agradat molt. Una reflexió senzilla i clara sobre un tema força embolicat, que provoca emocions i sentiments ben difícils d’explicar.
He corregit algun embolic que hi havia cap al final i li he posat títol (si no t’agrada el canviem, ja m’ho diràs), però en conjunt és clar i ben ordenat.
Tens coses a dir, i les dius força bé, així que no et tallis! Aviam si et vas animant i recuperes temps perdut, dona. Ja saps que esperem els teus escrits.
Fins al proper escrit,
Josep Maria
Claudia, jo també et dono la benvinguda.
Al final has pogut has pogut escriure quelcom! (: